CAVALL BERNAT, VIA NORMAL (V+)

Quantes vegades els meus pares, al portar-me a Montserrat, m'havien dit: "Mira, aquella pedra d'allà! És el Cavall Bernat!"? I és que, tot i no ser escaladors, coneixen prou bé els cims característics d'aquell extraordinari Massís. És per això, i per la seva idubtable bellesa, que aquest  imponent monolit de pedra sempre ha sigut un referent per a mi!

Cavall Bernat des de la vertent Nord

Així que la setmana passada, selecciono el Cavall dins la meva carpeta de tasques pendents i el proposo al Lucas. Al moment queda entusiasmat amb la idea, sap que és un clàssic de Montserrat i no vol perdre-s'el. Consultem ressenyes i ressenyes, tantes que perdem el compte, i només en treiem confusió; unes parlen d'una via perfectament equipada, altres diuen que s'han de portar friends i tascons... Carai, en que quedem?? La qüestió és que s'apropa el dia i la ilusió passa a convertir-se en dubtes però la incorporació d'última hora del Lionel, un escalador de primera i millor amic, les dissipa totes.



Ressenya de la via

Així que aparquem el cotxe al Santuari de Santa Cecília i allà mateix, a pocs metres en direcció Montserrat ,enfilem el Camí de l'Arrel. Aquest recorre la base de les parets de Sant Jeroni, l'Aeri i la base del Cavall Bernat. Enfilem per l'espectacular Canal del Torrent d'en Balaguer i ens plantem a peu de via. (1h - 1h30m)

Cavall Bernat des del Camí de l'Arrel

Mar de núvols fins a la Mola

El primer llarg és un pur tràmit fins a l'arbre que hi ha al peu del Cavall. Amb un grau de III+ la inexistència d'assegurances no ens suposa cap problema. 10 minuts i tots a la R.

Primera reuníó

El Bages des de la R1

El segon llarg són uns 8 metres de flanqueig horitzontal, amb un únic parabolt a la meitat. El tram és força fi i exposat a una caiguda de pèndol. S'ha de fer a poc a poc i mirant-ho bé. El Lionel el fa de primer i ens comenta que no ens suposarà cap problema. Pas a pas anem acostant-nos a la R de sota el diedre... Una miqueta més... Perfecte, tots xapats!



El Lucas a la R(opcional) i inici del flanqueig

El diedre és la part que més m'ha agradat. Totalment diferent a les vies llargues equipades que he fet fins avui ja que t'obliga a buscar-te la vida. En principi és un llarg "semiequipat" amb una sèrie d'escarpes clavades allà des de qui sap quan... Tant en pots trobar dues a dos metres com dues a vuit... Per això no està gens malament portar algun "cacharrillo" per donar un plus de tranquilitat al que va de primer. A mi em va agradar força perquè et dóna molt ambient d'escalada, no és una via on t'ho donen tot fet, sinó que et fa pensar i mirar-te les coses dues vegades. Al final hi ha una pedra grossa, al mig del diedre, que t'obliga a fer una mica de malabarismes però sense superar el V+. En definitiva, és la joya de la via i el recomano de veritat. 

Primera part del Diedre

Famoses escarpes del Diedre

Assegurança del diedre

L'últim llarg té una sortida de IV i el resta de III+, també sense cap assegurança, però sense cap complicació fins a la Moreneta. Després de la sortida es pot colocar algún CAMALOT del 3 a una fisura gran i molt evident. Tot i això la tirada també és de tràmit per completar una via molt xula!

Lionel

Dani

Felicitats nois, ja som oficialment escaladors!!!!

Lucas

CARLIT (2913m)

El Pedraforca i, per alguns, un dur Puigmal varen ser la preparació més idònea per a afrontar aquest nou cim. El Carlit. Un pic caracteritzat pels bonics paisatges de la Cerdanya francesa i per un recorregut assequible per a totes les cames. D’aquesta manera ens varem llençar cap a aquest repte amb la ilusió de passar un dia genial de muntanya i de bones companyies amb la perspectiva, en un gustós horitzó, d’un excel.lent entrecot.

Ressenya de la ruta

05:30 hores del matí, Granollers. Fa fred i la mandra no perdona però ningú falla: el Jordi, el Lluís, l’Hèctor, la Úrsula, el Ferran, el Juande i jo, buff quin equip; tot i que falten altres, més que agradables, companyies. Apa doncs, carretera i manta fins al llac de les Bulloses, al poble de Montlluís (Cerdanya francesa).

Sobre les 09:00 hores ens plantem al llac de les Bulloses bocabadats per l’espectecularitat de l’estany amb uns Perics nevats de fons. Vinga, vinga! No ens ho pensem més i amunt que de llacs ens n’esperen un bon munt. Així doncs, comencem a caminar entre alegres converses i les encertades fotografies del Culu, quin professional!! El camí ens porta a través d’un bonic bosc en un tram planer, amb lleugers desnivells.

Tot l'equip al llac de les Bulloses

Acabat el bosc ens trobem amb un paradís de llacs… A la dreta, a l’esquerre, davant, darrera… Mare meva, però quants n’hi ha? Doncs molts, ja que la jornada ens en regala fins a l’últim minut de la ruta. Tots estem fascinats i ningú se n’amaga. Ens ho estem passant bé i, a més, ningú està cansat!

  

  

Després dels llacs, arriba la feina dura però… no per això, menys divertida. A partir d’aquí, el paisatge es torna feréstec, sense vegetació i amb un desnivell que ens deixa bocabadats, quin mur! Uns quants missatges tranquilitzants per a qui no ho té clar i amunt!! Això ja té pinta de victòria.

Ascendim per un dur sender fins al llom que hi ha sota la zona més escarpada d’aquest cim, a partir del qual, les mans ens seran unes importants aliades. Buff quin paisatge pedregós tant alucinant, puntes i puntes de roca per tot arreu on agafar-se amb les mans i on posar els peus per acostar-nos, un xic més, a la bandera que corona el cim més alt del Pirineu Oriental. Els temors que hi havia al llacs es converteixen en comentaris sobre la bellesa dels passos que aquest cim ens regala. La gent s’ho està passant bé!

    

 

Ens resta un tram irrisori d’una còmode tartera i quatre passos més fins a on voliem anar, al cim. Vistes espectaculars, cims, cims i cims per tot arreu… el Canigó, el Cadí, el Puigpedrós, el Puigmal, la Tosa d’Alp… Porté, Pas de la Casa, el Rosselló, Andorra… Amb aquests ingredients tot firmavem el patiment que hem hagut d’oferir per gaudir d’aquest lloc. Només falten dues cosetes: Un bon entrepà amb una beguda refrescant! Ja està! 2913 metres de perfecció!

CIM DEL CARLIT

Vista a França amb el Rosselló al fons

Porté-Puimoren i Andorra

Cerdanya francesa i Puigmal

P.D. Segon episòdi del dia: ENTRECOT… (ho sento Hèctor) “of the punt”!!!!

ESCALADA A CÈLLECS

Ganes d'escalar!! Aquesta és la sensació amb la que últimament em llevo cada dia. Doncs que no se'n parli més, un comentari al whatsapp i ens ajuntem una colla de valents per anar-nos a deixar els dits a Cèllecs, entre Òrrius i La Roca del Vallès. (Per a qui no sàpiga arribar al final del post ho expliquem)

Ressenya del Sector CONTRAVENT i CHIKIMONKI

Les 10:00h del matí i ens ajuntem el Lucas, el Víctor, el Jordi i jo; alguns hem dormit poc però això ho arreglem amb un RedBull! Poc després ja estem posant cintes i mossegant el granit al sector ContraVent, amb els gats que encara es queixen de tenir leganyes... Amuuuunt!!!

Obro el fàcil i divertit Diedre Manel (12-IV) i muntem en toprope l'Esperonet (11-V+). El Jordi la passa com una llebre, com li fot el nanu, es nota que domina i que està fort! A mi em costa una mica i en un pas m'obliga a fer un stop però també surt. Molt guapa i molt d'adherència!

Mentrestant, en Víctor i el Lucas suen de valent per obrir la via Formigueta (6-V+) que és una via amb un extraplom sostingut que no et deixa descansar ni un segon. Però el Victor l'obre entre renecs i crits d'àlegria, l'ha obert per orgull. El Lucas també la fa sencera i els dos comenten que és molt xula.

Jo i el Jordi anem cap allà i també les provem. Ell la fa com qui puja a un gronxador i jo no la puc fer per on toca, em desvio una mica per sortir de l'extraplom, buffff que dura!!

A otra cosa mariposa! A per la U2 (8-V+), una via que el Victor ens n'ha parlat un munt de cops. La obre del tirón i s'el veu disfrutar! El Jordi i el Lucas fan el mateix pas a pas, i amunt. És una via extraplomada la primera meitat i d'adherècia la segona. Els passos són genials i acrobàtics però amb unes preses genials. La faig jo i ale del tirón fins a dalt, realment espectacular!!

El Lucas sortint de l'extraplom a la via U2

El Jordi marxa i amb el Lucas i el Víctor anem a repetir l'Esperonet. El Víctor l'obre ràpid i amb bons passos fins al famós pas de la presa de dits, on ha de pensar-s'ho més però, després de dos segons per decidir-se, fins a la reunió. Al Lucas se li entrevessa una miqueta, és el primer dia que feia vies d'adherència i l'experiència és important per agafar-hi confiança. Jo la torno a repetir i torno a tenir els mateixos problemes al pas de dit, algun dia l'encadenaré!

Acabem el dia a la via Chikimonki (19-6a). És inclinada però no té cap presa, ni de mans ni de peus. Pura adherècia. L'obrim aprofitant alguna presa de la via veïna, el Tobogan, però després el pique pot amb nosaltres i la provem pel dret. Buaaaaa que fines són totes les posses, no et permet cap moviment brusc ni cap posse incorrecte. Per això el Víctor li diu la via del Bailoteo! Al final també surt i ens dóna un subidón apoteòsic per tornar a casa.

El Víctor llençant-se fins a l'última presa de la Chikimonki

Resum del dia: ESPECTACULAR!!

Salud i roca!

PD. Per arribar al sector s'ha d'agafar el desviament d'Òrrius que hi ha a la travessia de la Roca del Vallès. Fem el port de muntanya fins a dalt de tot i, just quan la carretera comença a baixar, agafar una pista forestal fins a l'ermita de sant Bartomeu.
Aquí agafem un camí a mà dreta situat a 5 metres després de l'ermita. El seguim fins a trobar un desviament a mà esquerre que fa pujada. Seguim aquest camí, que està ple de pedres, fins a trobar un tub de ciment de clavegaram, allà tornem a agafar una pista a mà esquerre. La seguim fins arribar al peu de la torre de forestals. Veurem un camí molt petit que va muntanya avall entre arbres i matolls, l'agafem i baixem uns 50 o 100 metres fins a veure una fita de pedres (s'ha estar atent) allà ens fiquem per un camí encara més petit que bosc a través va fins a peu de vies.

GORGUES DEL FRESER I CAMÍ DELS ENGINYERS

Feia molt de temps que havia sentit a parlar d’aquesta ruta com una de les més boniques de Catalunya.  Aquesta transcorre a través de la Vall del riu Freser, des de Queralbs fins al refugi de Coma de Vaca (Gorgues del Freser) i, després, a través del GR11, fins al Santuari de Núria.

Jo i la Vero varem decidir fer-ho amb dues etapes, ja que teníem ganes de rutejar tranquil·lament aprofitant l’estil de la ruta: no està gaire massificada però repleta de fauna. Així que, treiem la pols a les bambes, ens preparem una motxileta i cap a Queralbs.

Un cop arribem al poble deixem el cotxe a l’aparcament de l’estació del cremallera i per la carretera anem fins la casa de colònies “La Farga” on un cartell resa 3 hores de camí fins a Coma de Vaca i 30 minuts fins al Salt del Grill, Som-hi!

Salt del grill

Pont de la central de Daió

Central elèctrica de Daió

Pocs minuts després trobem la central elèctrica de Daió, construïda l’any 1907 i que va donar, durant molts anys, electricitat a la ciutat de Vic. El camí continua, resseguint la part més baixa del riu, deixant-nos innumerables imatges de ràpids i “pozas” on banyar-se en família. El camí és còmode sense desnivells remarcables i sempre protegit del sol. Després d’una estoneta de passeig trobem el Salt de Grill, un salt d’aigua de 30m que es troba una mica amagat a l’esquerra del camí i que val la pena no perdre’s.

 Sortim del Salt i trobem que el camí va prenen altura fins que la Vall es fa ample. És un lloc bonic, amb molt bones vistes del Balandrau, el qual ja no deixarem de resseguir fins al refugi. A partir d’aquest moment, ens trobem una zona de zig-zag, anomenada “les marrades”, on la pendent és força important i que ens exigirà un plus d’esforç durant una mitja horeta. Un cop arribem a vistes de la vall de Coma de Vaca la pendent desapareix i el camí ens portarà suaument fins al refugi, el qual no veurem fins que no hi estem a escassos metres. Aquest tram ens regala unes vistes espectaculars, si ens girem sobre els nostres passos, de la vall del riu Freser.

Vistes del Balandrau

El bonic fons de la Vall

Així doncs, després de 4 horetes, ens plantem al refugi, on deixem les coses, sense perdre un instant, per anar a banyar-nos els peus al riu, que s’ho han guanyat. No aguantem més de 5 minuts, ja que l’aigua està congelada, però aprofitem el prat on estem per fer una bacaina, mitja horeta i som persones noves. Una sessió de cartes, un sopa boníssim i a dormir d’hora...

Al dia següent teníem en ment fer el camí dels enginyers, una ruta bonica i sobretot aèria que va des del refugi de Coma de Vaca fins el santuari de Núria. No presenta cap dificultat amb bon temps i és totalment aconsellable ja que no hi ha l’acumulació de persones que hi ha al Santuari i a la Vall de Núria.

Inici del Camí

Refugi de Coma de Vaca

Comencem guanyant una mica d’altura fins que el camí troba les primeres formacions rocoses i gira a mà dreta. Aquí és obligat tirar 4 fotos a la Vall del Freser, ja que podem observar-la en tota la seva magnitud i amb el poble de Queralbs al fons.

A partir d’aquí ens trobem amb un espectacle d’isards. Durant una bona estona compartim camí amb un grup d’uns 20 que no deixen de corretejar per la vall. És genial veure aquests animals i per moltes vegades que els vegi mai deixaran de fascinar-me. A més també estem en el tram més bonic del dia; durant 1 hora i mitja estarem immersos en un món de roca, indescriptible amb paraules: parets i parets, monòlits, gendarmes i canals per tot arreu... Mirem on mirem només veiem un conjunt de formes que semblen voler ser una catedral en honor a la Mare Naturalesa.

Grupet d'izards

Vista enrera amb el Balandrau de fons

Tònica general de la ruta

Espectacular Gendarme

El camí transcorre amunt i avall, sense desnivells molt importants però amb un puja i baixa constant. No us heu de preocupar pel cansament ja que, amb l’espectacularitat del paisatge, ni hi pensareu. Més cap al final comencem a planejar, l’entorn deixa de ser tant salvatge i tornem a trobar extensions grans de prats, a partir d’aquí ja comencem a estar a prop de Núria. Ens restaran solament una mitja horeta en la qual ja podem apreciar el cim del Puigmal. En aquest tram nosaltres varem poder contemplar un preciós exemplar de trencalòs parat sobre un monòlit de roca.

Impressionant exemplar de trencalòs

Vistes de l'Alberg i l'Olla de Núria de fons

Que bonica és la Naturalesa

Santurari de Núria

Finalment, després d’un gir a la dreta, ens trobem l’alberg de Núria al qual arribem amb poc més d’un quart d’hora. La travessa arriba a la seva fi... El santuari de Núria ens espera al fons de la vall amb el seu llac ple de barquetes i la seva explanada repleta de turistes. Nosaltres únicament ens hi pararem per dinar una miqueta. Així doncs, sobre les 2 del migdia ja estem a l’interior del cremallera després de gaudir d’una ruta espectacular, generosa en paisatges i assequible per a tothom.

Salud i cames!