Hem sortit molt a correr…
Hem suat rampes dures sobre la
bicicleta…
Hem somiat molt amb ell…
I per fi arriva el dia de empendre
l’aventura que ens conduirà a intentar conquistar un dels cims més màgics de
tot el món, el Cerví o Matterhorn (4478m).
El pla pautat és sortir de
Granollers cap a Staffal, petit poble alpí a peus del Monterosa, on volem fer
algun cim per aclimartar-nos i acabar de deixar a punt la preparació que portem
gestant tants dies enrera.
Posteriorment viatjariem cap a Cervinia,
on descansariem un dia abans de començar l’aventura.
En total una setmaneta plena de
quilòmetres, neu, roca i ilusió.
Després de dos dies de carreteres
franceses i italianes arrivem, sobre l’hora prevista, a Staffal. El que tenim
pensat fer és agafar un telecabina que ens pujarà fins a 3600m i anar a dormir
al refugi Gnifetti a 3800m per poder, al dia següent fer algun dels cims del
massís del Monterosa. Però com tothom sap, la realitat mai s’ajusta als plans
previstos… i a Staffal ens diuen que els telecabines no comencen a funcionar
fins dissabte, osigui que tenim un problema logístic. Fem un petit brifing
d’emergència i valorem que la única opció que ens permetria aclimatar i fer el
Cerví dins els dies que tenim és marxar avui mateix cap a Cervinia i fer un
4000 proper al poble, el Breithorn.
Aquesta mateixa tarda ens plantem
a Cervínia però de Cerví res de res, s’ens amaga rera un gruixuts núvols i no
podem més que intuir-li alguna glacera. Anem a preguntar als Guides du Cervino
i ens donen dues males notícies: La via italiana al Cerví està inpracticable
per la neu i els telecabines que pujen al Breithorn tampoc obren fins dissabte.
Carrers de Cervinia |
Bar de Cervinia |
Amb la via inpracticable, la nostra
aventura alpina deixa de tenir sentit… Haviem somiat tants dies amb aquella creu,
amb aquella roca, amb aquella efemèrida… Però els guies de muntanya són grans
professionals i sempre s’els ha de fer cas, coneixen les rutes i la muntanya
millor que ningú i seria una temeritat desoïr-los. Sembla ser que queda molta
neu de l’hivern i això comporta que ens podem trobar la via molla, amb passos
mixtes de neu i roca molt precàris i el que és més perillós, allaus de neu o
roca.
Això ens porta al segon brífing
d’emergència de la tarda!!! Hem d’aparcar la nostra frustació i mal rollo i ser
capassos de planejar quelcom que converteixi aquest viatge en el viatge de
l’any! Finalment decidim que al dia següent provarem l’ascens al Breithorn
(4164m) des del poble, això ens significa un desnivell de més de 2000m i un
tute físic escandalós, però no ens importa perquè haviem vingut als Alps a
patir, no???
DIA 1
Això sí, és el Cerví! |
Així doncs, a primera hora, ens plantem a les pistes de Cervínia. L’Albert s’emporta les raquetes de neu i jo els esquís, ens espera un bon esforç però la idea d’esquiar a mig estiu dóna forces a qualsevol.
Aproximadament a 2800m ja trobem la primera pala important de neu, així que ens calcem esquís i raquetes i amunt, que ja es veu el Plateau Rosa, fi dels remontes italians.
Al fons el Plateau Rosa |
Rescat a la via Hornli al Cerví |
Plateau Rosa |
Alpinistes tornant del Castor |
Al fons els remontes italians de Plateau Rosa |
Una bona estona després ens
plantem a aquestes espectaculars instalacions on jo, per cansament, mala
aclimatació i llagues als peus… decideixo donar la volta. La cima del Breithorn
ja la tinc al sarró de l’any anterior i prefereixo arrivar a baix en condicions
de poder fer el que hem planejat per tota la setmana.
Estació Klein Matterhorn |
Pala final del Breithorn |
Escandalosa vista del Cerví |
L’albert està inmens, ell sol
marxa en direcció al cim, està fort com un roc l’ambició l’empeny!
Efectivament, dues hores més tard
es troba al cim del Breithorn, conegut com el Balcó dels Alps. Des d’aquí es
pot apreciar una postal de 360º que no té preu: Cerví, Dent Blanche, Zermatt,
Cervinia, Monterosa….
L'Albert al Cim del Breithorn |
Vistes del Cerví des del cim del Breithorn amb una imatge perfecte de l'Aresta Hornli |
DIA 2
Amb les cames carregades i els
peus llagats no es pot fer alpinisme… Osigui que avui el plan serà fer turisme
local. El cronograma del dia inclou la visita al Castell de Fenís i a la ciutat
d’Aosta.
Aquest Castell és el més bonic i
conservat de tota la contrada i la veritat és que tant per dins com per fora es
espectacular!!
Aosta és la ciutat dels meus
somnis. Muntanyes a la dreta, a l’esquerra, davant i darrera… I si ha de sumar
els bonics carrers i places, l’art romà del lloc i l’alegria que es respira als
seus carrers… Després d’un interessant debat amb l’Albert, arribem a la
conclusió que en cas d’haver de viure als Alps, Aosta seria la ciutat amb més
tirada.
Carrers d'Aosta |
Plaça de l'Ajuntament |
Grans cims vistos des de qualsevol balcó |
Amfiteatre Romà |
DIA 5
Avui volem anar a fer l’aproximació
al Cerví fins on es pugui… Prenem el camí que serpenteja fins arribar al refugi
Abruzzi. Anem trobant i gaudint de paisatges totalment alpins que ens
transporten mentalment a l’època de Carrel i Wimper quan, sense cap mena de
recurs tècnic, s’aventuraven a voler coronar cims. Quins temeraris.
Una estona després de deixar el
poble de Cervinia trovem aquesta ermita, aixecada pels batallons de Muntanya de
l’exercit italià i on, Juan Pau II, va dir una missa en una ocasió.
Anem guanyant alçada per
acostar-nos poc a poc als Abruzzis sense deixar de maravellar-nos amb cascades
altes i virolentes que, amb el pas dels segles, dibuixen la topografia alpina.
Un cop als Abruzzis ens cobreix la
boira i ens impedeix aquella imatge tant preuada del Cerví que buscaven, veure
i poder estudiar la seva via Lion. Ens esperem una estona per veure si
aconseguim una finestreta de sol però la sort ens és esquiva. Així que a la
valenta decidim provar de pujar més i assolir els 3100m on hi ha la Crox du
Carrel, punt on el pioner alpinista va morir als 62 anys.
Anem guanyant metres fins que ens
trovem la primera glacera, que fem? anem amb bambes… Doncs seguir!! Poc a poc i
obrint via amb cura creuem un parell de llengues de glacera fins a trobar el
mur anterior a la Crox, protegit per un munt de cabres alpines.
Després d’uns metres de divertida
grimpada, que ens donen una idea de com seria l’escalada per la Lion, ens
plantem a la Creu de Carrel, on parem uns minuts per mantenir una alegre conversa
imaginant les mil aventures que viuria aquell home.
Decidim continuar amunt fins que el terreny ens digui prou, amb l’esperança d’arribar a veure la canal on realment comença l’escalada de la via.
Finalment, em d’aturar-nos a uns
cinquanta metres d’ella però amb el bon regust d’un forat de nuvol que ens
permet veure el Cerví en tota la seva majestat!! Això és el que ens espera quan
hi tornem!!
Majestuositat del Cerví desde la seva base, a l'esquerra, sota el primer mur, es pot intuir el refugi Lion |
Glaceres a peu de paret |
Poc a poc i comentant l’espectacular dia que em tingut, anem baixant fins a Cervinia.
Acavem el dia a la carretera, com és habitual, i al vespre ens plantem de nou a Staffal. Demà serà dissabte i podrem pujar amb el telecabina fins a 3600 on intentarem fer algun cim dels que teniem pensats per aclimatar.
DIA 4
Agafem el primer telecabina i
amunt. Avui tocarà "tute" altre cop ja que volem fer els cims del primer dia en
plan directe, sense dormir al refugi intermig… Buffff quina vida més cansada!
Quan sortim del telecabina a la
Punta Indren (3250m) creuem un petit glaciar fins a una zona rocosa on hi ha
muntada una via ferrada que t’acosta al refugi Gnifetti. És un conjunt molt
assequible de passos equipats que dónen molta màgia a la ruta.
Un cop sobrepassat ens plantem al
final de la glacera dels Liskamms i tenim enfront el refugi Gnifetti, que és on
voliem dormir el primer dia.
La ruta procegueix per una pala
rodejada de seracs fins a vistes del Balmenhorn. A partir d’aquí la glacera es
fa immensa i ens regala vistes de tot el Monterosa: Liskamms, Piramide Vincent,
Corno Nero, Punta Gnifetti… una infinitat de muntanyes de més de quatremil
metres!
Glacera dels Liskams (fons dreta) |
Piramide Vincent (4215m) |
Balmenhorn (4165m) |
Liskamms |
Lugwigshöhe a la dreta (4342m) i Corno Nero a l'esquerra (4322) |
Nosaltres seguim pujant per
l’esquerra del Balmenhorn i del Corno Nero ja que decidim anar a pujar el
Ludwigshöhe (4342m).
La temperatura no és baixa però el
vent castiga molt fort, sobretot a l’aresta cimera del ludwigshöhe! Que ens
permet tirar una o dues fotos… Ja tenim el nostre primer quatremil del dia a la
butxaca!!
Vistes del Monterosa des del Cim Ludwingshöhe |
Vistes del Corno Nero del del Cim |
Un cop als peus de la Verge
(4322m) ens trobem en un indret espectacular. Rodejats per tots aquests
Colossos, tenim la sensació d’estar pujant muntanyes de 1500 o 2000 metres!!
Una cordada ascendint el Corno Nero |
Vistes de de l'aresta cimera |
Verge del Corno amb la Cabana Margerita al fons (refugi més alt dels alps 4600m) |
L'Albert al Cim del Corno Nero |
Després de disfrutar enormement del Corno Nero ens dirigim cap al Balmenhorn, un cim que la Federació internacional d’alpinisme (UIAA) considera com a cim secundari però que no per això perd ni una ratlla de la seva elegància.
Cim Balmenhorn (4165m) |
Hi accedim per un seguit de passos ferrats que ens condueixen fins a un refugi d’emergència, minimament equipat, i un Sagrat Cor (4165m) de la mida de l’estatuta de Colon.
Després d’aquí l’Albert torna a mostrar la seva faceta d’alpinista incansable i em diu, sense to de pregunta, que vol pujar també la Piramide Vincent (4215m). El meu cos ja comença a claudicar però es que estem tant a prop… que qui pot dir que no? Vaaaaa!
Total que després d’una feixuga
ascensió per una pala erma ens plantem al nostre quart quatremil del dia, la
Piramide Vincent (4215m).
Arribant al cim de la Piramide Vincent |
L'Albert al cim de la Piramide Vincent |
Vistes del Corno Nero i la Punta Gnifetti des de la Piramide |
Ara ens queda un dur i llarg
descens fins al telecabina que ens tindrà reservades algunes sorpreses. Ja a la
glacera dels Liskamms ens adonem que les esquerdes que pel matí eren
inperceptibles ara estan mig foses i comporten un risc potencial de caiguda.
Deixo que l’Albert agafi el timó de l’expedició i vagi obrint la ruta ja que
amb la seva experiència això no suposa més perill que passejar pel passadis de
congelats del super!! Quant s’ha d’apendre dels alpinistes veterans!!
Finalment, després d’un munt de
hores d’activitat arribem al telecabina. Com desitjariem tenir una setmana més
per poder seguir descobrint i gaudint d’aquests paraïssos alpins….
Els Alps ens despedeixen entre boires, dient-nos que l'única cosa clara a la vida és no defugir mai de les nostres ilusions |
Va per tu Albert!!